Els Morts d'etc
"Els Morts d'Etc" és el fruit del treball de l'aula de teatre dels JOVES D'ETC (Escola de Teatre del Centre). Un grup de joves, amb inquietuds i amb moltes ganes de transmetre i dir-nos coses mitjançant el teatre. Els Morts d'Etc, és una obra treballada, on entre tots i totes han posat la seva petita aportació, per poder representar l'obra. Una espectacle que desperta i remou sentiments dels espectadors i espectadores, com és el meu cas.
Els Morts d'etc, és un petit reflex de les guerres. ELS JOVES D'ETC aconsegueixen transmetre al públic impotència i angoixa. Ambientada a la guerra civil, on militars revoltats fan un interrogatori a quatre milicians. L'objectiu militar és esbrinar on tenen amagades les armes i el seu cap. Els quatre joves que estan en unes golfes esperant se interrogats, saben que parlin o no els mataran. Durant l'escena ens descriuen la plaça on els seus familiars, amics, amigues, coneguts i conegudes...han mort. Per tant quin sentit té parlar i donar a conèixer on es troba el cap i les armes? Dos joves ho tenen força clar i suporten tortures, maltractament, violacions...un d'ells, en Ferran, s'acaba suïcidant per no parlar. La Luci és violada moltes vegades i es torna forta i freda com una pedra, res la fa parlar. En Francesc, el més petit de tots, intenta no dir res, però les seves companyes saben que pot parlar... per por, per innocència... i l' Isabel, molt innocent, creu que parlant podrà seguir VIVINT.
Un treball interessant i agosarat per l'edat dels joves, però potser és necessari què els nostres joves parlin d'alguna cosa quan puguin dalt d'un escenari. Vaig assistir a l'espectacle esperant un obra de teatre i en vaig sortir amb un nus a la panxa.
El somni de tots i totes es seguir vivint, però a quin preu? Volem viure, si, però LLIURES. Quant arriba la mort per una guerra, la vida acaba perdent importància.
Una vegada que vaig viatjar a Guatemala, un país que ha patit 30 anys amb guerres, vaig percebre que per ells la vida no val res, poden matar a la gent pel carrer per un ajust de comptes, i no passa res!!! Però si ens parem a pensar que durant 30 anys, han estat lluitant, amagant-se, veient com torturen als seus familiars, patint...han creat una ràbia i indiferència que els fa ser indiferents davant la mort. És el què han vist i viscut durant molts anys, per tant no li donen la importància i fins hi tot pot arribar a convertir-se en un fet normal. En canvi per nosaltres és una barbaritat i ens esgarrifa aquesta manera de fer, però molts de nosaltres no hem patit mai una guerra, de primera mà, no hem patit fam i encara que no ens ho sembli ho tenim TOT. Només falta que ho valorem! Fer-m'ho?
Pilar Pascual Ramírez
